El comerç internacional

Magatzem a les afores d’Almatý

He passat calor visitant les refineries de petroli de Kuwait, he passat fred als polígons industrials a les afores de Kiev, m’he avorrit esperant en despatxos de París, he esperat gelat un avió sobre la pista d’aterratge de Suceava, a Romania, m’ha plogut anant de reunió en reunió pels verds paratges de Flandes. M’he adormit en molts avions creuant mars i sobrevolant països i m’he preguntat sovint, endormiscat encara, on he anat a despertar. He tastat moltes cuines i dormit en centenars de llits orfes. He passat por a Palestina i he gaudit del mar assegut a una terrassa a Trípoli o sopant davant dels molls de Bergen, a Noruega; he festejat que una fira s’acabava a Franckfurt. M’he pogut escapar a veure Petra, he visitat els palaus del Shah d’Iran o patejat selves tropicals a Costa Rica. He omplert alguna tarda que m’ha quedat lliure visitant el Louvre o anant d’excursió al llac Ohrid, a tocar de la frontera albanesa. He rigut, i menjat, i begut amb molta gent diferent, parlant de tot i escoltant molt.

He tingut la fortuna de veure món, i de viure-l. Quan torno puc explicar les meves aventures, els meus neguits, les meves malandances i alegries i puc opinar de primera mà sobre la vivència del món àrab, sobre el conflicte étnic al Càucas, sobre la reconstrucció del Kosovo, sobre la condició de la dona a Argelia o a Saudia. He hagut de llegir molts informes i reportatges i he hagut de parlar molt per saber on posava els peus, puix que a vegades la meva seguretat estava en joc (no fa gaire gràcia aterrar en un país a punt d’encendre-s en una guerra civil, com m’ha passat a Beirut). He après molt, després de tants anys dedicat al comerç internacional. I quant més sé, més conscient sóc del que em falta per saber, per visitar, per conèixer. El món no s’acaba, i sorgeixen continuament ocasions per seguir explorant-lo: la globalització és una fera voraç.
I tanmateix m’enyoro i sempre haig de tornar al meu born, a Balaguer. Necessito tornar-hi per saber qui sóc, d’on sóc, a quina terra i a quina gent pertanyo. Olorar les pedres dels nostres carrers, sentir la densitat de les nostres boires o la intensa calor estiuenca. Passejar pel secà, veure madurar les nostres hortes. Xerrar amb la gent que parla com jo. Gent a qui tant se l’in fot si hi ha o no hi ha vaga de pilots d’Alitalia, per exemple, o a qui no els afecta gens l’evolució del canvi de divises, però que m’avisen que “amb cel rogenc, pluja o vent”.
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s