Tres religions a Jerusalem

Arribo a Jerusalem durant l’Eid-El-Kebir, la Festa del Corder dels musulmans. Aquesta celebració recorda el sacrifici d’un corder quan ja Isaac estava a punt d’ésser sacrificat segons havia demanat Deu, o Yaveh, o Alà. Diuen que aquest sacrifici tinguè lloc al Mont Moriah, que hom identifica amb Jerusalem. Aquí fou edificat el gran Temple dels jueus, destruit pels romans l’any 70 dC. Aquí vingué el jove Crist a ensenyar doctrina. I d’aquí foragità als canvistes i botiguers installats als patis del Temple. Aquí fou supliciat i mort. Aquí s’aixequa la mesquita d’Al-Aqsa, que, amb la de la Mecca d’Arabia, és un dels grans centres religiosos de l’Islam.
En aquesta ciutat espessa d’història, s’hi veneren tres deus que son alhora el mateix: el dels jueus, el dels musulmans i el dels cristians; juntes, aquestes tres comunitats religioses conformen el que els musulmans diuen Umm al-Kitab, la comunitat del llibre, puix que d’unes mateixes Escriptures deriven llurs creences. I per aquesta ciutat surto matiner a passejar pels seus carrers i em trobo a la Via Dolorosa un grup de veneçolans fent el Via Crucis. Segueixen un Mossèn que s’atura a cada estació per recitar fragments de l’evangeli i pregar el Pare Nostre. Porten una creu de fusta i avancen pels carrers estrets de la ciutat vella on els botiguers encara no han obert i els gats s’estiren pels racons i desapareixen per les gateres. En un carreró, des de darrera una gelosia que amaga la intimitat d’un habitatge, algú em saluda amb un “Hello, hello!”. Em giro. Busco en va des de quina finestra surt aquesta veu jove que em crida. Quan desisteixo i continuo carrer avall, la mateixa veu em despedeix amb un “Welcome to Palestine”. Em deleixo passejant per carrers estrets, sota les voltes dels bazars silenciosos, pujant i baixant carreronets entortolligats que no sé mai on em duran: una sinagoga, un temple cristià (ortodox, luterà, armeni, católic…), un convent, una madrassa, una mesquita… I després de passar un control militar i sota un arc detector de metalls, arribo al Mur de les Lamentacions. Els jueus, amb els seus barrets amples, les seves levites negres, amb els tefilim als braços i al cap i els seus llibres de culte a la mà, s’acaren al Mur, única pervivència del Temple jueu, i preguen deixant buidar el pedregós fluir de pregàries velles de fa tres mil anys.
Sobre la ciutat es desperta el muezzin cridant a la mesquita. I les campanes se sentiran quan sigui l’hora. I poc a poc els botiguers disposaran les parades de joguines, de queviures, de dolços i fruits secs i de roba i de records kitschs ; i els bazars s’ompliran de gent i de turistes.
M’imagino el Balaguer mediaval amb aquesta mateixa varietat de cultes que expliquen els llibres; imagino la convivència de tres religions; i reconec en aquests carrerons les estretors del nostre call jueu, reconec la mateixa olor de pedres velles i historiades, la olor de les botigues, el soroll del mercadal. I torno a concloure, com cada vegada que em trobo a Orient Mitjà, que no som gens diferents.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s