Mercadal de Balaguer, 12h30 d’un dissabte

Em refugio un moment al bar. L’animació hi és tant sorollosa a dintre com a fora a la plaça. M’apropo a la barra i demano un cafè, un cafè sol. Me’l prepara i serveix una mossa russa, de pits com flams i mirada clara com un migdia siberià. Em somriu, i jo a ella. Miro la parròquia. Dependentes del firal, pagessos, firaires i menestrals i dones de casa que xiuxiuejen o aixequen les veus comentant les futeses del dia. El diari passa d’una taula a l’altre. Em pregunto què deuen pensar aquells qui aturen la seva lectura en el que m’han publicat. Tracto d’esbrinar què pensa aquell senyor que llegeix el meu article mentres remena un café amb llet movent mecànicament la mà. No deu pensar gaire, ni bó ni dolent, perque de seguida passa full. I porta als seus llavis la tassa blanca, que degota. Una gota cau al diari, marcant-lo amb un petit sol brú i estrellat. Segueix repassant els titulars. De seguida s’aixeca i marxa, deixant una moneda a la cambrera tot obrint-se pas cap a la porta. Surt a la plaça i es perd a la gentada.

Desprès passejo a la vora del Segre, miro els ànecs, oloro el verd platejat de les seves aigues estantisses, i miro de fixar la mirada en el reflexe sobre les aigues del carrer del Pont i de l’altiva Santa Maria. Però no tinc l’ànima per a meditacions vora el corrent. El meu tarannà m’impulsa, sense que ho pugui evitar, cap a l’acció, a vegades alternativament cap a la fabulació. Només en acció sé dissoldre la malencolia d’aquests dies. En un tres i no res organitzo una mudança. “Año nuevo, ¡vida nueva!” i començo a apariar mobles i a pensar on posar prestatgeries i altres baluernes a les que ens hem acostumat. En un tres i no res arranjo una trobada, concerto una xerrada llaminera, faig trucades pendents, omplo la setmana vinent, resolc un encàrrec que s’em resistia sense raons o poso fil a l’agulla i escric aquestes línies per recuperar el retard que el mal d’amors m’ha provocat…

Desprès pujo al secà, necessito estar sol. El gris del dia s’encomana als sembrats. Les branques de les oliveres semblen deslluïdes; els tossals, els rodals i les serres que s’albiren lluny comparteixen tots el mateix gris del dia i de la plana. Plourà més tard, m’assegura un pagès, quan m’aturo al camí a saludar-lo i a comentar la feina per fer. Quan arribo al meu racó secret, efectivament, un plujim suau comença a plorar (ell també). M’endinso pels corriols perdiguers i m’assec a mirar la plana, d’una grissalla balsàmica. Dalt d’una serra, entre bancals abandonats de fa temps, les pedres mig alçades de Can Guitart, o can Guitarres, em criden. La seva fesomia a canviat, però en la distància no aconsegueixo veure què ha passat. M’aixeco, apago la cigarreta, em guardo la punta a la butxaca i baixo de la meva talaïa i travesso els trossos fins arribar-m’hi.

La vella casa ha patit els estralls de la tempesta de vent de fa uns dies. Tot un pany de mur s’ha esfondrat, en un cafarnaüm de guix i pedra i vigues corcades. Del mur de la façana queda en peus només un tros, que no trigarà a caure, mancant-li ara el reste de la estructura que li donava suport. Volto els topants i recordo palmeres caigudes a la Diagonal de Barcelona, aparadorts esbotzats pel vent, motos caigudes; les brigades de neteja escombrant branques i recollint troncs, les patrulles de guardies fitant amb cinta blanca els llocs perillosos, tallant carrers, els camions de les escombreries maniobrant per encalçar i retornar al seu lloc als contenidors de deixalles que les ventades varen arrossegar i tombar. Aquí al secà no res de tot això: el mur caiguè, el silenci callà després de la ventada, desprès la pols s’encalmà, i no res succeí, i no res no passarà.

Només un dia de sol, o un dia gris com el d’avui, un altre. I el romaní s’arrelarà entre les pedres que el fang engolirà amb el pas dels dies, del anys. Potser una alzina prosperarà i aixecarà els seus branquillons cercant lo Sol.

I d’aquí uns anys pocs seran els qui recordaran que en el cim d’aquella serra hi havia la casa gran de can Guitart (o Guitarres, que això ja fa un temps que va confús en la memòria dels qui voltem el secà).

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s