Recovery / Discovery

La Literatura és l’Art que mira de fixar, amb paraules, la realitat que ens envolta. La Literatura té molt de descobriment, perque tothom qui vulgui escriure sobre pedres o parets haurà de descobrir al món (deixant-ho escrit en lletra-dura, negre sobre blanc, amb unes paraules i no pas d’altres) com veu aquesta pedra, o aquesta paret, o qualsevol altra cosa que hagi escollit com a objecte del relat. Una pedra és una pedra, una paret és una paret. Però cada pedra és vista per una mirada diferent; el color de la paret tindrà uns matisos diferents cada cop que se la miri, i com Elstir, aquell pintor de A la recerca del temps perdut, molts dels qui procurem ressenyar el món que ens envolta sempre trobem que hi ha una altra manera de veure, de mirar, de contar, de descobrir o de recuperar la realitat (encara que només sigui, com en el cas d’en Elstir just abans de morir, un “petit pany de mur groc”).

En anglès pot fer-se un interessant joc de paraules entre el recovery de la realitat i el discovery d’aquesta mateixa realitat. I així la Literatura esdevé, en un cas i en l’altre, en un cobertor (de paraules, com pot haver-ne de colors i formes –i seria la pintura–), una interface, que l’autor interposa entre la realitat i el lector, i que permet a aquest recuperar (recover) el que hom té cada dia al davant i tanmateix passa desapercebut, però que l’autor assenyala, o descobrir (discover) el que no sabiem que existia. Així, l’escriptor esdevé simultàneament arqueòleg i descobridor.

Com arqueòleg de la realitat, l’escriptor no pot ser sinó estricte i rigurós, car la responsabilitat és molta: durant els minuts que duri la lectura, senyorejarà íntimament en la ment del lector. I com a bon arqueòleg, ha de conèixer les eines i pràctiques del seu ofici. I ha de saber que és feina de paciència, de constància, de treball gris que només, de tant en tant, treu a superfície óssos descomunals o una frase brillant, i excepcionalment solucions a enigmes de l’evolució o noves maneres de descriure el món.

Com a descobridor, l’escriptor ha de deixar-se dur allà on el cor el porti, amb afany de superació, amb forces suficients per a conquerir les terres ignotes, sense pors per afrontar els molts esculls que durant la ruta s’aixecaran davant d’ell (pors, soledats, incomprensions, desànims), carregant amb la motxilla farcida del cabal de la tradició, i, tanmateix, obrint-se camins amb aquells recursos que aquests nous territoris demanin, i que potser no estan a la motxilla, i que l’escriptor haurà d’inventar sobre la marxa.

I sempre explorant, sempre descobrint, recuperant, obrint camins nous.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s