Qui no té cap, té peus

Fa quatre dies que camino. Vaig sortir dilluns. Una hora després d’haver sortit de casa em vaig adonar que no seguia el GR5, el sender que creia passava pel meu poble; no: era el GR97. Bé, doncs seguirem el GR97, ja em durà a un lloc o altre. I em porta fins a les Franqueses, i d’allí seguint el camí fluvial del Congost remunto fins al Figaró, on podré embrancar amb el GR5 que, del Montseny, m’ha de dur a Montserrat, camí de Balaguer.

El camí té aquestes coses: mana ell. Ell et porta, i per molts designis previs, els avatars del camí diran com acabes arrivant allà on et proposes arribar (si és que hi arribes!). Al Figaró vaig trobar hostal: la primera nit, amb els óssos esmorteïts, els llençols nous i el carrer estret i silenciós foren un bàlsam que he trobat a faltar les dues nits següents. A trenc d’alba em poso a pujar cap els cingles de Bertí. Si al Vallés els trossos de terra greixosa i les garçes d’iridiscent plumatge negre conformen i animen el paisatge, un cop endinsat el camí a les obagues i serres passat el Congost, tot esdevé silvàtic i ferèstec: territori dels porcs senglars. No havent trobat hostal a Sant Feliu de Codines, continuo sender amunt i passo la nit en una obaga. La nit següent la passo al ras també, veient la Óssa Major moure-s pel cel, veient les llums grogues de la macrocefàlica Barcelona i la seva conurbació; al pas sigui dit, aquest GR5 és el sender que fa com una gran ronda periférica, boscana i rural que, des de Sitges fins a Canet, al Nord, passant per Montserrat, voreja la gran urbs que ens és capital: de dalt d’alguns cingles es veu el perfil del Tibidabo, i també les Torres del Port Olímpic, davant del mar. Les nits al ras son lleugeres de son: qualsevol soroll, quasevol brunzit fa obrir els ulls. El cansament i el jaç incómode no faciliten el descans. Una porcada de senglars que trotant passa per un corriol esbufegant i que de seguida s’interna bosc endins encara menys. Els estralls dels senglars són notòries per tot el territori: arreu es veu terra remoguda, com llaurada, sotoboscs sencers solcats per aquests animals famolencs. I em pregunto: ara ja sé què fan de nit; i on s’amaguen de dia?

Però faig llavors meus els versos d’en Martí i Pol, quan diu que no “tinguis por de caminar pel bosc / a plena nit“. I acluco els ulls i deixo de pensar. I els obro de nou i miro els estels abans de deixar-me endur pel cansament de les vuit hores de marxa triscant pels corriols i camins, i espero que la claror del nou dia em desperti per reemprendre la ruta.

Arribo a un poble que hauria de ser final d’etapa. Però tampoc hi ha hostal. Al bar de la plaça em diuen que no, que la casa d’hostes de can Miró va tancar fa un any. I una altra nit que passaré al ras, menjant el que apario abans de sortir del poble, bevent de la cantimplora que a la font de la plaça omplo, mirant les constelacions sense saber quins noms tenen. Descansaré sobre un jaç de branquillons que preparo en una balma, vora d’un rierol on refresco els peus.

Al bar m’hi he deixat el pal que porto i que em fa de gaiata. Quan ja fa un quart d’hora que camino, en la primera pujada, el trobo a faltar i decideixo tornar a buscar-lo; m’ha estat molt útil en aquestes primeres jornades. Quan trec de nou el cap al bar, l’amo des de la barra em mira inquisidor; assenyalo el barrot, que m’he oblidat contra la porta; i diu en veu alta: “Qui no té cap, té peus”. Té raó.

I qui fa servir els peus, qui fa servir el cos, al final no té cap. Tres hores després m’adono de la joia de no tenir-ne: s’han esvaït les rancúnies, s’han esvaït els propòsits (bons i dolents), els records, els projectes, els compromisos, els egos, les cabòries i dèries, les pors neuròtiques: només hi han cames de fusta martellejant el terra, espatlles adolorides pel pes de la motxilla, tormells estovats, genolls que cruixen, rinyonada que a cada esglaó pateix, i suor que dibuixa foscors i enfanga la samarreta. Només hi ha cos. I una vaga idea (vaga, sí, però poderosa: és la que cada matinada em posa en marxa…) un vaga idea de que s’ha de fer el camí fins al final per per veure-li el sentit.

I estrelles dalt del cel, que no necessiten nom per a lluir.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s