Clandestins (I)

La passió ens arracona contra la paret de bruc i xiprer (afrancesadament retallat) que tanca la propietat. Rebreguem la roba que ens acabem de posar en ordre en una voracitat de petons i carícies que haurien de ser les darreres. El teu temps s’ha esgotat, m’ha dit fa uns minuts al banc, davant del foc. I ens hem aixecat, encara amb el regust dels petons de sobretaula, sabor café i llavis de vi negre, a la boca. Ens mirem. Son les tres de la nit passades, en efecte. No ho podem allargar més.

La clandestinitat té les seves regles, els seus costums, les seves manies i per jugar-la bé un ha de ser àgil, flexible, i alhora seriós i escrupulós seguint els temps, les instruccions, les mesures de seguretat que la clandestinitat imposa. Un petit error esberlaria la possibilitat de repetir. La possibilitat de gaudir de nou.

Em dona la mà, mentres creuem el jardí cap a la reixa que tanca el parc que rodeja la casa. M’hi sento bé, aquí, en aquesta casa vella i decrèpita per fora i tota refeta per dins, de blanques parets, amb lluïssors de mobles nous a la cuina, on hem sopat, un cop hem allitat als tres nens, i hem obert una ampolla de Rioja, i hem allargat la sobretaula. Hem sortit al jardí, hem encès una foguera de branquillons i tronquets que tenyeix de safrà la conversa i els silencis d’aquesta nit màgica. I ens hem assegut en un banc davant del foc a veure com cremava, sentint les crepitacions, mirant la fumera pujar recta pespuntejada d’encenalls voladissos, compartint xerrada, alguns petons escadussers, carícies tímides, quasi monjils i molt tendres, i menudències de les nostres vides fora d’aquestes trobades clandestines, hem murmurat les nostres intimitats, secrets de les nostres parelles respectives, durant hores (però atents a les campanades de l’esglèsia: Més enllà de les tres, no et quedis, m’ha dit. Tranquila, no em quedaré.) Ara seran les tres, i el foc s’extingeix a poc a poc. Sento el desig crèixer al cos. I les seves mirades llànguides s’allargassen sense remei, cercant perdre-s. Quan la tensió creix massa, la relaxem amb una besada que ens humiteja, ens encèn, ens arrossega no sabem a on. Què calent que em poses, li dic. Ella somriu. Mira el foc. I sense mirar-me als ulls, però sabent que jo no deixo de mirar-la, em diu: Veus aquelles brases? El meu cony cou encara més.

Suspir. No passa res, però.

Em diu. Em va agradar l’altre dia, quan des de Praga em vas dir, quan vas saber que estaria lliure, Vindré.

Sí, afegeix: Res més no va caldre per que se m’encenguès el cos: el teu Vindré i prou.

Caminem cap a la porta, el campanar ha clavat els quarts i les tres campanades que marquen el final de la vetllada. Has de marxar, em xiuxiueja a cau d’orella, rematant un petó. Passo un braç per sobre de les seves espatlles. El palmell de la meva mà acarona la seva pell. Una oloreta de benestar, de pell tèbia, de casa polida, un perfum de llenya seca, de benestar, m’arriba juntament amb el flaire del jardí (humitat verda, fulles arraconades, el frufrú dels tres grans pollancres que s’alcen contra el cel). Caminem a poc a poc. Descarregats ja de pors, de neguits, una mica emboirats pel ví, feliços de la intimitat assolida.

Vorejem el foc cap a la porta. Acariciem les nostres pells. Caminem a l’encems, abraçats. Lentament. Tu vas ensenyar-me a caminar lentament, t’enrecordes? I ella, amb un lleu somriure: Si, m’enrecordo. Baixavem a l’hora de dinar a mirar ocells a la ribera, i feia calor aquell estiu. I et feia suar, allargant la passejada. I jo: No saps com t’agraeixo la lliçó. Ara mateix no voldria pas arribar mai a la reixa, sortir al carrer i marxar. I ella: Ja ho sé, però el teu temps s’ha esgotat. I jo: Ho sé. I l’abraço més fort, i ella m’aixeca la camisa i passa els seus dits per la meva esquena, em fa sentir la seva caloreta a les lumbars.

M’agrada.

Somriu.

Seguim caminant entre els bruixacs que marquen el caminet d’accés. Tinc la sensació d’haver-me passat la vetllada ballant a la vora del foc, d’haver jugat amb foc. Saborejo el plaer de la seva companyia. Saborejo els secrets que hem compartit (M’encanta, m’encanta que em llepin els pits, que me’ls apretin amb força…; M’agrada jeure i que la dona em faci servir). Hi ha una escalforeta de desig que la nit no refreda.

Quan arribem davant de la reixa d’entrada ens aturem. Aquí ens poden veure, si mai passès algú, observo. I ella llavors fa unes passes endarrera. Ara estem protegits de la curiositat dels veins. No se sent ningú. Ens fitem una larga estona.

Et desitjo.

Jo també.

I quedem parats, fitant-nos sense poder apartar els ulls de les nostres cares. Veig com et mossegues el llavi inferior.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s