Vetllada literaria (X)

Ja està: ara estic volant cap a París. La setmana a Turquía queda enrera, la visita a Amman s’ha acabat, em queden tres dies de fira a París. I per celebrar-ho li demano a la hostessa de Royal Jordanian si té un whisket. Em porta un vas de plàstic amb dos glaçons i hi vessa un raig generós de Johnnie Walker. Me’l prenc mentres volem per sobre del Mediterrani Oriental.
He resolt també el tema que em tenia amoïnat del “Què us diré?” i he redactat un guió amb tot allò que vull comentar durant el vespre del proper divendres. Ara tinc unes poques hores de calma i quietud forçada durant les quals podré revisar-ho tot.
Poc abans de marxar cap a l’aeroport he llegit un correu del meu forense de capçalera, el Coronel Sanders, lector perspicaç i amic fidel. M’havia preguntat el dia abans si ja ho tenia clar, això del “Què us diré?”, i com a tota resposta li vaig avançar el guió. Doncs bé: ell m’ha contestat amb uns apunts assenyats, com solen ésser els seus, relatius a l’excés de formalitat pedagògica del que li he adelantat.
“No has d’ensenyar res a aquestes noies, no estàs pas donant una classe”. És clar que no. Té raó el Coronel Sanders, com de costum.
I li dono voltes al vaset de whisky, i li dono voltes a la manera de no fer avorrida la xerrada, i tintinejen els glaçons amb el record d’allò “que pudo haber sido y no fue” amb la mission leader.
Trec la llibreteta i el llapis, disposat a exprèmer les idees. Però no m’arriba la inspiració. Miro al voltant, vagarejo sense assolir cap idea (brillant o no), miro el passatge, les hostesses que van amunt i avall pel passadís.
Em fixo en un senyor grassonet assegut davant meu. Em diu alguna cosa, la seva figura, em sembla que el conec, però no sé posar-li nom, a qui em recorda? Faig un altre glopet de Johnnie Walker i amb la cuissor de l’alcohol a la punta de llengua, aquesta deixa anar la resposta: Vila-Matas, s’assembla a en Vila-Matas… però no: massa grassonet, crec que és en Cercas… Ai, no sé, no sé.
I torno a baixar els ulls cap a la llibreta. I miro de trobar com fer que la xerrada no sigui avorrida, com fer de manera que resulti engrescadora.
I tanco els ulls. I deixo que es barregin, en la lleu ensomniació que acostuma a apoderar-se mi a 33.000 peus d’alçada, en Cercas, Sánchez-Mazas, l’escot de la fiction-leader, ai, perdó, volia dir mission leader, y la Montse i les seves amigues, i el viatge vertical, el “Se sienten, coño!” i l’Origen del Món, d’en Courbet, que vull anar a veure si, a París, tinc temps d’escapar-me fins al Quai d’Orsay. Quan aterri suposo que tindré la solució.
I si no, ja apareixerà. És questió d’esperar i de tenir confiança. I un llapis a la mà.
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s