Moments really quite glam

És perque ocasionalment la meva feina ofereix moments que, si no els deixo escapar (ah! que n’és d’escàpola la felicitat, ai!), són veritablement màgics, i és només per aquests moments que val la pena: una posta de sol a Beirut, una carretera estreta enmig dels boscos d’Euskadi, o una passejada pels carrers comercials de Moscou quan ja és de nit i tanmateix llueix el cel del Nord, un té fred en un luxós hotel a qualsevol lloc del món, una matinada lliure per escapolir-se a veure algun amic tot just havent aterrat i cercant recer per al jet-lag, o l’estona que hom pot passar badant mirant la pluja rera els finestrals d’una cambra alta al barri antic de Zagreb, sentint com la pluja esdevé neu.

També ho pensa així una colega meva, i ho penja al seu profile de FB amb aquesta nota: Thinks her job is really quite glam. In the sunshine at a beautiful hotel grounds in co Durham. Nice!

I s’ens tira a sobre aquest temps estrany de les vacances. Dic estrany per inusual, i estrany perque també és rara la sensació de ser responsable d’ocupar els dies i les hores, de fer-se’n càrrec.

Normalment, d’això se n’ocupa l’agenda laboral, les obligacions familiars, les necessitats del cos: aixecar-se a les sis i deu de dilluns a divendres, assistir al dinar d’aniversari de la sogra una vegada l’any, abastir-se i omplir la nevera cada setmana… Les obligacions omplen lo dia i n’esvaeixen la seva màgia: l’agenda, els neguits, els finals de mes que ens angoixen i aclaparen esborren la bellesa de cada moment.

Les vacances, però, poden ser aprofitades per apreciar la màgia dels dies. Parem-nos a considerar, amb ulls com plats, el miracle del mar que no s’esgota i mai es buida: ¿com pot ser?; juguem a trobar matisos als verds d’una heura que s’enfila paret amunt a l’hora baixa; deixem-nos bressolar pels xiuxiuejos de la nit en una pollancreda; esvalotem unes gallines i riem en veure giravoltar llurs plomes; seiem si ens plau una estona a escoltar el riu saltironejant entre els còdols. Anem a voltar els camins, i parem-nos a xerrar amb els altres caminants. I seure al marge d’un tros, a recer de la solana, i esperar que el paisatge s’animi? Un conill que treu el cap, un llengardaix que s’esmuny entre les pedres, dues mosques copulant, un tractor que llaura i sembra de pols daurada la quietud del cap-vespre. Atrevim-nos a sortir descalços i a sentir les engrunes del terra, sense por de la greixina: ja tindrem temps de rentar-nos!

Donem-nos (regalem-nos!), en aquests dies de vacances, la possibilitat de l’aventura. No planifiquem: deixem que passin coses, que es vagin fent, com al mar i als versos, “estelas en la mar”.
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s