La Senyera d’en Tàpies i la trempera del rei Ferran

Avui és Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, i vull penjar la Senyera que Tàpies pintà remuntant-se als orígens del símbol.
Sense res més, sense cap altra intenció que afegir-me a la festa de la comunitat on visc, de la comunitat de gent i cultura a la que casualment el curs de la història m’ha portat com m’hauria pogut portar a un altre lloc.
I puix que estic estudiant el s. XVI espanyol, permeteu-me recordar-vos el matrimoni del Rei Ferran amb na Germaine de Foix.
Quan va morir n’Isabel de Castella, la molt Catòlica Reina, en Ferran (“el viejo catalán” com li deien a la Cort castellana) no se sentí còmode allà, on, malgrat haver compartit 30 anys de co-regnat de les dues Corones (Castella i Aragó-Catalunya) amb la seva dona, fou apartat dels rengles del poder (la corona de Castella anà a Juana la Boja i al seu fill). Així doncs s’en tornà cap les seves possessions patrimonials —volta el món i torna al born. A més, les projeccions estratégiques d’ambdós regnes començaven a diferir: Castella es girava cap a Occident (les Indies tot just descobertes), y Aragó-Catalunya cap a Orient (la Mediterrània Occidental, Italia).
I concertà matrimoni amb una pubilla de la nissaga del Rei de França, Na Germana de Foix, amb qui casà (alhora buscant descendència i tractant també de congraciar-se amb els poderosos francesos que, cobdiciosos, es giraven cap al Sud, cap a les possesssions del Nord de la Corona d’en Ferran). I durant uns anys es crebantà buscant un successor. Al “viejo catalán”, que rondava els cinquanta anys ben passats, però, no se li aixecava. Alguna crònica suggereix que morí, de fet, a causa de l’enmetzinament provocat pels remeis que prenia per estimular la seva virilitat. ¡Ai! Potser amb la Viagra ja inventada en aquells anys, la Història hagués estat diferent!!
Si de l’ajuntament carnal entre Ferran i la noia de can Foix hagués nascut un hereu, “otro gallo cantaría”, puix que la corona Aragonesa-Catalana hauria pogut continuar sent independent.
Amb això vull apuntar, per aquells nacionalistes acérrims (que haberlos haylos), que les contingències de la Història, els accidents que ens porten on som, els tripijocs i enrenous de la Història (sovint petites histories destrempades de tot glamour com aquesta infertilitat del rei Ferran), dificilment poden justificar res.
Així com els ensangonats dits del compte Pilós ens varen deixar un símbol en forma de Senyera, així la titola tova del Rei Ferran ens deixà sense estat. És el que hi ha. És bo recordar la Història. Però no ens hi enganxem més del compte.
Perque la Història és molt millor fer-la. No mirem tant cap enrera, catalans; ni somniem truites futures. Aquí i ara, què tenim? Aquí i ara, catalans, ¿què podem fer? ¿Què volem fer?
Col·lectivament, individualment… comencem a fer, des del present, des de l’avui, hic et nunc. El passat empeny, però no guia; el futur atreu, però és sovint un ideal que enmiralla i torba l’esperit. Només tenim el present. El present i la nostra capacitat de treball.
I des del present tenim encara moltes coses a fer; i moltes que celebrar també.
Així doncs, en el dia d’avui: ¡Visca Catalunya! i visca els catalans (gent trempada, jeje)!
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s