El Sr Vögl s’en va al Far-West català

El Senyor i la Senyora Vögl són alemanys. Viuen a Hesse, al Sud d’Alemania, en una caseta envoltada de bosc, vora un rierol. És la casa pairal del Sr Vögl.

El Sr Vögl ha regentat durant molt de temps una industria i ara ja fa uns anys que es va jubilar. La jubilació l’amoïnava, no sabia pas què fer de tant de temps lliure. I el golf no és pas per a ell, malgrat les insistències dels seus amics, que s’hi dediquen dos vegades per setmana i que aprofiten per fer bones cerveses al forat nou i unes altres al divuit, i que s’engresquen i passen la bona vida dels retirats benestants alemanys.

Posant ordre a les golfes de casa, un dia el Sr Vögl va descobrir un quadernet antic en un bagul amb coses del seu pare. Li va cridar l’atenció la escriptura, que no era pas del pare, i els dibuixos d’ocells amb que estava il·lustrat. Se’l baixà per llegir-lo amb més deteniment, però el desà fora de lloc i no fou fins uns mesos més tard, a l’hivern, que el retrobà i encetà la lectura.

El quadernet datava de la guerra. L’autor n’era un tal Cpt. RAF. Hallows. El Sr Vögl tractà d’enrecordar-s’en, però hagué de fer una trucada a una tieta vella que li confirmà: els Vögl varen acollir a un prisoner anglés un parell d’anys durant la guerra, que els ajudava a llaurar i fer les feines del camp. “No t’en recordes? És clar, tu eres molt minyó, pobrissó”. Amb això, el Sr Vögl deduí que es tractava del capità Hallows de la Royal Air Force.

El quadern manuscrit era un diari molt saltejat dels dies que aquest oficial passà a les terres dels Vögl. I hi constaven moltes anotacions relatives als ocells: el capità devia ser ornitòleg. I es veia clarament que la seva passió observadora li havia encomanat al Sr Vögl pare: on figurava un ocell, s’hi podia llegir el nom anglès, i una altra mà (que sí podia ésser reconeguda com a pertanyent al pare) hi havia afegit la traducció a l’alemany del nom comú deldit ocell.

El Sr Vögl començà a voltar el bosc escoltant xiulets i mirant de reconeixer els ocells dels rodals. Li agafà regust a l’entreteniment, i arrossegà a sa dona, que tenia millor vista que ell. I ambdós varen dedicar més i més temps a guaitar per la finestra, a voltar el bosc i els camins vora les rieres, a estudiar llibres d’ornitologia, a comprar botes per caminar, prismàtics…, i així varen poc a poc anar engrescant-se en el deliciós passatemps del bird-watching.

Benestants com eren, els Vögl van decidir portar més lluny la seva curiositat. Passaren uns dies meravellosos a les costes daneses buscant ocells marins. Pujaren un estiu fins a Finlàndia. Un altre any anaren a visitar Costa Rica.

I un dia podran venir a les terres de Lleida, a veure ocells que només aquí es poden trobar. Potser és aviat, avui en dia, potser encara no hi ha ni infraestructures ni prou gent amb l’esperit emprenedor per tal d’aprofitar la cobdícia de novetats dels ocellaires benestants d’arreu d’Europa. Però les ZEPAs o l’Estany d’Ivars són el primer pas d’una especialitat turística que cal desenvolupar a La Noguera: el turisme sectorial, de qualitat, rural, integrat i eco-friendly, que s’adreça als molts Vögl que roden el món amb xamberg al cap i prismàtics penjant al coll.

De Balaguer estant, els nostres hostes podran visitar la Timoneda d’Alfés, la pseudo-estepa del nostre secà, podran veure els rapinyaires de les vessants meridionals del Montsec, visitar els ocells migradors que s’aturen a l’Estany d’Ivars, gaudir de la fauna vivaç que hom troba encara a les bultres o florestes de ribera al llarg del Segre, passejar pel Congost del Segre descobrint ànecs… I als vespres ens els trobarem comentant les troballes fent un café als porxos del Mercadal o, més entrada la nit, fent una copa als locals de marxa del Passeig de la Estació. I seran duros que aniran caient, que revertiran en el bé del comú.

Calen emprenedors, calen masos reconvertits en cases rurals, cabanes que esdevinguin punts d’observació, senders balitzats, cal el suport institucional, calen persones obertes al món i amb ganes de compartir el bo i millor que tenim. Cal que molts aprenguin a adaptar-se als nous temps, a reinventar-se, a atrevir-se a aprofitar d’una altra manera les nostres terres, car llur potencial és gran i, ara per ara, desaprofitat.

Però tot s’anirà fent. Com deia aquell: “Tot està per fer, i tot és possible”.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s