Arenys de Munt i un munt de llots

La Catalunya de la ceba, i la dels pebrots també, va plena del rebombori que s’ha generat a rel de la consulta popular sobre la possible independència del país que varen organitzar els bons jans d’Arenys de Munt.

Jo també tinc la meva a dir al respecte. I he estat dubtant de si posar-hi cullerada o no. No sóc catalanista strictu sensu. Però sóc català, encara que no sigui de la ceba. I m’agradaria dir que bi-nacional. Sóc dels que es declaraven a la vegada espanyol i català. Però cada vegada més sóc de la Catalunya dels pebrots: çò és: de la Catalunya que està fins als pebrots, vull dir.

Car hi ha una cosa que constato cada vegada més: una incomoditat amb la meva part espanyola. ¿Qué més voldria jo que sentir-m’hi còmode? Però sembla difícil; percebo que no hi ha, a Espanya, la voluntat d’acceptar la diversitat nacional, la “España plural” de la qual es parlà en temps electorals (quan convenia). Una frase d’en Carod Rovira fa un parell d’estiu m’arribà a l’ànima: “Serà més fàcil assolir la independència que fer que Espanya ens tracti lleialment”.

Jo no vull, a priori, la independència. El que vull primerament es que als catalans se’ns tracti lleialment, que no siguem les putes ramonetes de la península. A mi ja m’estaria bé continuar sent espanyol i gaudint de les moltes virtuds de l’Estat i compartir les nombroses joies que s’hi troben arreu de la seva diversitat. I no m’importa ser cooperatiu amb altres regions que ho poguin necessitar. Mola anar de festa més enllà de l’Ebre, gaudir del Escorial, vagar per les valls navarreses i viure la vida a la manera dels gaditans. M’agrada ser part d’una part que fou important a Europa, m’agrada fer meva la historia d’Espanya, amb els seus neguits, amb els seus moments de glòria i assumir-ne també els que son menys gloriosos, que de todo hay en la viña del Señor. M’agrada ser bilingüe i riure en espanyol, menjar en català, parlar amb uns en una llengua, als altres en l’altre. Llegir a n’Ausiàs March o a en Machado, i de tots dos aprendre. ¿Que potser no som molts, aquí a Catalunya, que ho hem fet així des de fa molt de temps, àdhuc dins les nostres famílies? ¿Que potser no som moltíssims els que ens hem enriquit bebent d’ambdues fonts, de la deu catalana i de la que d’Espanya ve?

La resposta és sí. Som molts els que hem mamat d’ambdós costats. Però això, a fora de Catalunya, no es veu. I sembla evident que s’han aprofitat del nostre esforç durant massa anys.

Un cas d’ahir mateix: una amiga del Facebook penja una nota queixant-se que al seu municipi (a Madrid) les taxes d’escombreries han pujat de 0€ a 112€. La dona està horroritzada. I li explico que jo també. Ella està horroritzada per la brutal pujada, de zero a cent-dotze euros. Jo en canvi m’horroritzo perque fins enguany no hagin pagat res per les feines de recollida de les deixalles: ¡¿qui ho pagava, doncs?! Els de sempre? Els que a més ja paguem autopistes? Els que contribuim com ningú als pressupostos generals de l’Estat? ¡Así nos luce el pelo!

Els espanyols no ho veuen, no ho viuen, no ho saben, tot això. Ans no ens limitem al tema de taxes o de peatges (si ens limitessim a això, diran el que ja deien al segle XIV: ¡Catalanes tacaños!).

Un altre cas de fa quatre anys: Estic a Madrid, amb una amiga progre, liberal, marchosa, maquíssima persona que vaig trobar per internet fa uns anys, amb qui vaig conrear un sentiment clar d’afecte i compartir un parell de caps de setmana de joiosa intimitat. Sóc, doncs, a casa seva, truco a les meves filles. Parlo amb elles. Quan penjo, la noia em mira sorpresa i em pregunta:

¿Cómo es que les hablas en catalán?
–¡Coño! –responc jo– ¿Acaso no le hablas a Nico [el seu fill] en tu lengua?
Diu ella:
Pues claro…
Pues lo mismo hago, hablo con ellas mi lengua; y es el catalán.

Va seguir una certa cara de sorpresa, de pasmo rotundo, diriem en castellà. I és que no ho entenen. No els entra al cap. La historiografia des de fa temps els ha deixat clar Una-Grande-Libre, no se’ls hi passa pel cap que Espanya és una unió de nacions. I era progre la noia aquesta! Inclús havia exercit de punk a Londres! Però tancada en la seva espanyolitat de la Sierra de Madrid, no entenia que hom pogués parlar diferentment. (I el que és més greu: I que no passava res!!)

Tornant a Arenys de Munt: Té gràcia la cosa, i el rebombori i els resultats a la búlgara assolits son ben curiosos. I està bé que s’en parli, està bé que aquesta possibilitat d’exercir la sobirania popular s’escenifiqui. Els polítics catalans (i espanyols) no podran ara evitar tractar d’això. S’hauran de mullar, hauran de ser valents, coratjosos.

Ara bé. El que no m’agrada és aquest: Per la independència (i prou). I després: ¿què? ¿Qué farem després? I més: ¿com ho farem? Amb qui?

Desfer fronteres a Europa no és feina fàcil. Les resistències seran moltes. I naltros, catalanets, no podrem sols. No ens enganyem. Hem de buscar alliances. S’ha parlat amb els valons? Ens hem coordinat amb els escocesos? Se senten inquietuds similars a Bretanya, a Còrsega? Hi hauria manera d’al·liar-se amb els bascos, un cop aquests entrin en el camí democràtic, i abandonin el terrorisme? Hem après quelcom del procés autonomista quebequés?

I sense anar tant lluny: a Santa Coloma de Gramanet, se n’ha parlat? A Gavà? A Sant Just Desvern? a La Mina? A Sant Adrià del Besós? A Singuerlín? A Pedralbes? Tots els seus habitants son també catalans, estem d’acord, ¿oi? I si guanyessim al dret a decidir, a convocar un referendum com cal, no pas com el que s’ha fet a Arenys, no pas les consultes que s’estan organitzant a molts municipis… estarem disposats a acceptar un no? Com el gestionarem? Algú ha pensat en convocar i preparar als somatens (per si de cas)? Quin és el programa per al dia de després?

Hi ha molta feina a fer, companys. I el programa hauria de ser bàsicament didàctic: envers Espanya i cap endins també.

Se’ns gira feina!

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s