Sense títol, sense paraules: amb agraïment

Sorgeix de dins de mi una necessitat que ve de lluny que m’empeny a escriure; és una forma curiosa de neurosi (síndrom del grafòman?). Els meus amics l’han patit des de fa molt de temps.

Darrerament, a més, m’han encarregat aquestes lletres per al Projecte Takúa que de tant en tant es penjen aquí, i estic alhora furetejant al secle XVI espanyol amb un objectiu concret i literari. I allò que trobo, els apunts, els neguits de cada dia, les troballes als diaris, per què no abocar-ho tot al blog? Penso: Potser aprofitaran a algú. Penso: Qui em llegeix és perque hi troba coses interessants, i si jo trobo coses interessants, ¿per què no compartir-les?

Quan em vaig divorciar, fa sis anys, vaig començar un blog. Foren dies de tempesta, de tribulació intensa. Vaig reprendre la escriptura que, sense adonar-me’n, havia perdut en els sofàs de la vida conjugal; vaig fundar i mantenir un blog que m’ajudà molt a recuperar-me, i m’ajudà també a reprendre una certa disciplina, m’aportà també grans amics. Ben cert és allò que apunta en Per al seu text elogiós que linko més abaix: Hi ha una bona part de teràpia en tot això que escric, d’auto-teràpia (un psicoterapeuta em despatxà dient-me: La teva ploma és el teu psico).

Hi ha també molt de recerca. El cos, les relacions, la sexualitat, el compromís amb la meva vocació, l’exercici de la Llibertat… son temes que venen i tornen, al voltant dels quals gira gairebé tot allò que escric.

I sóc feliç escrivint, i compartint. A més: és l’únic que tinc, poca altre cosa puc compartir. Res més no tinc sinó aquesta grafomania meva tant empegalosa. Sóc força destraler socialment, una mica esquerp en les trobades cara a cara, i, protegit pel vidre i la distància d’internet, m’hi sento còmode.

Més encara: molt feliç si em trobo amb això:
http://spvilamajor.blogspot.com/2009/09/tre-blocaires-realment-notables.html

Moltes gràcies. No es mereixen, Per.

I gràcies també a tots aquells que em llegiu. Gràcies als que feu servir el gadget “Seguir este blog” que figura al calaixet Lectores fieles de l’esquerra d’aquesta pantalla.

I a tots convido a escriure-m, a comentar (gràcies Coronel Sander), a esmenar, a criticar (gràcies AS) i a suggerir; m’ajudeu, entre tots, a fer millor i més útil aquest blog (si és que aquests degotalls de miedoslibres poden tenir qualque utilitat, que ho dubto).

Gràcies també als amics i les amigues, a les ex i als amors, a les amistançades, a la gent del carrer, a tothom que em dona temes, que em convida a escriure, que m’incita i proposa temes i lectures, o que suggereix inqietuds que, d’una manera o altra, el grafòman que sóc acaba abocant en aquest mar que llegiu. Què seria jo sense vosaltres? No res: paraules en el vent, frases mullades per les onades del mar, un mer nàufrag perdut.

Gràcies a tots. De veritat.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s