Sota la pluja

Plou. Les muntanyes que tancaven la Baix Aran s’obren i voldrien regalar-nos la vista amb més àmplies persperctives, horitzons menys verticals, cims més allunyats. Però la climatologia enterboleix el paisatge, trenca llurs colors, matisa les distàncies desfent-les, esbravant les arbredes sota un ploure continuat que no sembla gens rancuniós. Simplement plou. Circulem entre núvols pixaners.

Plou mentres ens endinsem a França. Plou més tard sobre els prats, sobre els lloms de les vaques, sobre la carretera. Plou quan sortim del cotxe a passejar pel marché fermier de Montrejeau. A cobert, les parades dels vells pajesos ofereixen cistellets amb fruits del bosc: nous més arrugades que les galtes de les velles pageses, conills i ceps i rovellons, farcellets d’herbes, pomes silvestres, codonys, gallines engabiades. Seiem en un café a fer-ne un, envoltats d’autèntics gals (baixets, ulls vivaços, bigotis heredats del vell oncle que va fer la guerra del 14). Em maravello tractant de desxifrar el francès tancat emprat en aquestes llars: és l’accent de cassoulette típic del Midi barrejat amb aranés i català, i tot plegat dit amb una sorna i un munt de sobre-entesos que fan difícil la comprensió de la conversa per algú que, com jo, s’hi atansa subreptíciament mirant de copsar el só i la música d’aquest racó extrem del pentàgon francès. És la parla del món pagès. Passem pobles que semblen vells pobles miners abandonats, sense gent pels carrers ni colors a les façanes (Saint-Béat). Remuntem la Garona, retrobem el verd de l’Aran i ens tanquem a casa de nou.

Plou.

I surt el sol després, a mitja tarda. I els seus rajos il·luminen els verds dels prats alpins, tenyint-los de groc. Les truites serpentejen entre les roques al riu: platejades, per moments fosques. Les mirem mentre treiem a passejar la gossa. Seiem a fumar mentres es fa fosc el cap-vespre, i escoltem a la mainada jugant pel bosc, pujant i baixant pels corriols, cridant-se.

Més tard Nina Simone cantarà tot el vespre. I afegirem una soca a la llar de foc, i la veurem cremar, amb un got de ginebra aromàtica als llavis.

És hora de tornar, de deixar enrera aquest preuat refugi, aquest pilar que m’ha acollit, per sobre de la tempesta, que es va  aixecar, m’oferí sa mà, m’ha tret d’angoixes i m’ha dut a descobrir les plujes del Pirineu. És temps d’agrair les estones compartides en silenci, deixant-nos espais, respectant-nos distàncies.

És temps de tornar a la marina i mirar d’encarar les coses tal com rajen. I D’obrir la boca, i beure a pleret els dies que vindran. I així gaudir del beure i del viure.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s