The waste land

She turns and looks a moment in the glasss,
Hardly aware of her departed lover;
Her brain allows one half-formed thought to pass:
“Well now that’s done: and I’m glad it’s over.”
When lovely woman stoops to folly and
Paces about her room again, alone,
She smoothes her hair with automatic hand,
And puts a record on the gramophone.

Ella se vuelve y se mira un instante en el espejo,
sin apenas advertir que su amante se ha marchado;
a su mente acude incompleto un pensamiento:
“Bien, asunto concluido; y menos mal que ya ha pasado.”
Cuando una mujer hermosa cae en la insensatez
y otra vez, a solas, se pasea por el cuarto,
alisa su melena con mano automática
y pone un disco en la gramola.

Fer dissabte sense soroll, una cambra i després l’altra, seure un moment, escombrar, passar el raspall, buidar el rentaplats, estendre la roba, plegar mitjons, calcetes, pantalons, samarretes, draps de cuina i estovalles. Posar les cadires simètricament, posar ordre al quartet dels desendreços.

I seure al final amb un llibre de poesia, la radio deixant anar “más música y menos palabra” i un stick d’encems que omple el saló.

La llum del dissabte és poderosa, entra pels finestrals, enlluerna i atreu. La temptació vol arrossegar-nos al carrer. Uns versos, però, aquests que consigno aquí, em claven a la butaca.

Son de The waste land, d’en T. S. Elliot, de l’any 1922. Llibre estrany, digne representant del trobar clus, on hom hi troba allò que un pot, en un moment donat, cercar. És un poema espès, dens, confús, ple de troballes, no totes accessibles. Com el Cántico espiritual de San Juan de la Cruz, és un poema que s’enriqueix i creix amb les gloses.

I que tanmateix, sense elles, també sosté la seva perícia poética. Despullat i tot, hi ha en els seus versos unes quantes veritats que, ben expressades, colpejen al lector, veritats que aterren el seny, o que, simplement, com aquest fragment que cito, responen simplement, clarament a una pregunta que no ens fem.

Aquest il·lustra bé el neguit dels fantasmes d’amor que ens persegueixen quan ja és morta la relació que el sutentava, “Hardly aware of her departed lover“.  I el remei s’insinua: un disc a la gramola, un deixar-se anar en el moviment, en la dansa, en la corporalitat. I assolir l’univers en el cos (com bé descriu aquest deliciós post de na Iliamehoy).

La dansa, doncs, com expressió (en el sentit de “fer fora la pressió”). I qui diu dansa diu bicicletada, footing, marxa travessera pels boscos, submarinisme, mandales a dojo, un clau ferotge a mig matí o un piano rabiosament tocat durant tres hores.

El cos com únic territori propi, com a única solució contra the world’s waste land, contra la desolació de la terra erma del món.

I havent après la lliçó, deso el llibre, i surto al carrer.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s