Tenim joguina nova al poble

El meu poble, Sant Antoni de Vilamajor, no té campanari. De fet podriem dir que no té tampoc església, vull dir església-església, perque l’estiu del 36 les “hordas rojas” (segons la memòria histórica d’uns) o “el pueblo alzado contra la opresión” (segons un altra memòria històrica igualment vàlida) varen cremar i aterrar la que hi havia al bell mig del poble, on ara hi ha l’estanc. Durant la post-guerra s’en construí una a les afores, a tocar de la carretera, sense cap gràcia ni cap encant; m’imagino que els minsos pressupostos de llavors la varen escapçar del campanari. No sé com és per dintre, no hi he entrat mai; no tinc cap curiositat al respecte.

No tenim campanari, però tenim sheriff. El cap de la Policia Local en fa tota la pinta. És un home fort, que voreja els cinquanta, i que fa sospitar que sa mare pensava en Clint Eastwood quan el concebí. Es mou rígidament, i amb ulls petits tot ho escorcolla de bones a primeres: no se sap mai, deu dir-se. Regenta la seva oficina amb el mirar esquerp d’aquells que no estan contents amb sa vida, ni tenen esma de canviar-la. Llueix galons que no li pertoquen encara, i ve rebotat d’altres destins on les seves maneres de Harry el brut van deixar emprenta. Al darrera del seu despatx penjen insignies policials i un xamberg de camuflament de l’exèrcit espanyol. És la típica paret dels policies vocacionals. N’he conegut unes quantes, de parets com aquestes, sé de què parlo, perque n’he vist a Barcelona, en diversos districtes de la ciutat, per raons conyugals. I no tinc res contra la vocació policial, ans al contrari. Crec que gaudir i viure una vocació és molt enriquidor.

El que em preocupa és la munió de gent que volent ser comandos SEAL, boina verde, GEO, goril·la de Blackwater, Ranger o Legionari Estranger, acaben passejant un uniforme blau pels pacífics carrers de les nostres viles. Vaig coneixer un d’aquests a Barcelona (Rambles, torn de nit), que demanava la documentació als inmigrants i inmediatament aixecava la pota i talonejava la mandíbula de l’interpel·lat abans que aquest hagués pogut ficar la mà a la cartera per extreure-n la paperassa exigida. Venien els ais i uis i les protestes i ell tenia la excusa del seu abús: no ha estat prou ràpid, deia. Ell, en canvi, era propens a fer exhibicions llampegants de les moltes mestries d’arts marcials que dominava. Una vegada, en una cantonada ombrívola del Call, aquest ximple sorprengué a un nigerià orinant de cara a la paret. L’intimà a girar-se. El nigerià, que devia estar prou enfeinat amb la seva urgència, es demorà. El nostre paio tragué l’arma (atenció: no acostumava a dur la pistola reglamentària, un revolver Star 38 de 4 polçades, sinó un pistolot Smith & Wesson de 6 polçades, d’acer brunyit i amb el puny de marfil, com el que duia en Patton). Encanonà al noi negre, que emblanquí quan sentí el crec característic d’un tambor de revolver girant, i l’africà es girà inmediatament, amb el seu membre (de notòries vuit polçades, per cert) a l’aire. No recordo com acabà l’incident: qui me’l contava quedà parada davant el duel de magnituds que s’encaraven… La darrera notícia que vaig sentir d’aquest urbà de Barcelona la vaig llegir a La Vanguardia.

Torno al meu poble: Ara al nostre xèrif li han donat juguet nou: un RADAR mòvil, amb el qual s’entreté com un nen amb joguina nova.

Per tant: ¡Aneu amb compte, conciutadans i visites! En qualsevol revolt podríeu ésser enxampats. No passeu de cinquanta. No escupiu. No dugueu armes a la vista. En Harry us podria mirar malament.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s