El blau de L’Estaque

Un foulard blau, d’un blau elèctric i viu, apareix flotant (com volant) pel carrer buit. La nit és ataronjada. Crec percebre el reflexe de no sé quin somriure en la seva suavitat de seda crepada, una mena de record escàpol, que no aconsegueixo precisar, un rerafons de velles amistats ensorrades en els calendaris dels dies vençuts. O tal vegada sigui ja un somriure de futurs. No, em dic, és un somriure d’aquí i d’ara. La nit després va empassar-se la munió de colles, de parelles, de cambrers i cambreres; sols varem quedar; i un davant de l’altre, i molt sols; un davant l’altre, ens varem escometre. Ningú va prendre mal.

Cansat, m’he despertat avui amb el desig formiguejant per la pell. No son les set i ja rondo la casa. Poso el cafè. La blana claredat del dia se’m cola per les finestres, sense definir ombres, com si encara no gosés el dia treure el cap.

Al meu flameja encara el mocador blau, d’un blau vibràtil, viu. El veig encara si tanco els ulls i son els blaus de l’Estaque que pintà en Cézanne.

Tanco els ulls i voldria banyar-me en aquest blau d’écharpe elegant i de mar d’estiu. O potser jeure en la platja, mirant el vol de les gavines contra el vent, sentint a l’esquena la sorra que la tramuntana aixeca.

Però m’he despertat també amb el neguit del primer reng d’hoplites, o potser és que el desig té avui ànsies de galop i força esquerpa de poltre que aprèn a caminar. Em moc amb maldestres moviments espesseïts per la manca de descans i l’excés de whiskies. Tot és lent ara, com lentament s’aclareix la matinada rera els finestrals.

Més tard m’integraré a la pinya castellera. Camisa amb el coll amunt. Faixa negra. Braços enlaire. Pit. Deixeu anar. Ordres i contra-ordres que giravolten, i que hom percep, de la pinya estant, com si vinguessin de lluny. Tensions, pressions, les gralles, mainada amunt, ¡vinga va!, aguanteu els terços, seguiu, ¡amunt, amunt!, les gralles, les gralles, els braços que en l’esforç de sumar llur força a la molta força de la pinya que sosté el castell, es cansen i busquen d’on treure més força, o com no perdre, al menys, l’equilibri. Keep the line, keep the line.

L’enxaneta fa l’aleta. Baixen tots, es desmunta el tronc, o cauen. La tensió es desfà. La pinya s’obre. Tots hem sobreviscut.

(Reflexió que no sóc avui capaç de desenvolupar, que només apunto: El xoc de dues formacions d’hoplites en la Grècia clàssica deixava sobre el terreny un 10% de morts (i aquests concentrats en un espai molt escàs: piles de cadàvers desfigurats, una sangonera terrible). L’experiència del xoc guerrer des de dins la formació tancada de la infanteria clàssica devia assemblar-se molt a una pinya castellera en moviment.)

Buido la cafetera. Lentament.

Tots hem sobreviscut al dia d’ahir. El dia és clar. Una senyera blava abandera el record confús de tot plegat, que no sé pas si és record d’ahir o dels dies que vindran. Deixaré que es consumeixi el dubte poc a poc. Lentament.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s