Encaixos

El proper 13 de desembre els ciutadans de 160 poblacions, viles i pobles de Catalunya podran votar la consulta relativa sobre la independència. En una data futura i encara indeterminada, el Tribunal Constitucional ha de resoldre i dictar sentència sobre l’Estatut català aprovat al Parlament de Catalunya, refrendat a les Corts de Madrid, votat en referèndum pel conjunt dels ciutadans catalans i sancionat pel Rei, cap de l’Estat, al BOE; som molts qui temem una sentència que retalli el que es va aprovar.  I no fa gaire les dotze principals capçaleres de la premsa catalana (també La Mañana) es posaren d’acord (primera vegada que tal cosa passa!) per fer públic un editorial consensuat on es denuncia l’estat d’inquietud i el xup-xup que s’està coent a Catalunya i del qual, sembla, no se n’adonen a Madrid ni sembla que els preocupi gaire. Després vindran els ais! i els uis! i el recurs a l’article 8è de la Constitució. I tots a córrer!

Com es va fer Espanya? Com s’ha fet Catalunya? Com encaixen aquestes dues realitats? Ni és fàcil contestar a aquestes preguntes que tot aquest rebombori suscita ni és aquest el lloc adequat ni jo sóc ningú per pontificar al respecte.

Jo vull, però, proposar que mirem d’entendre com funcionen els encaixos dins de Catalunya, per veure què és el que no va quan parlem de l’encaix de Catalunya a Espanya. A què em refereixo? Doncs a les diferents regions pirinenques que s’han integrat (o no) dins de Catalunya.

La més notable fóra Andorra, que destaca precisament per la seva no integració: en el decurs de la Història esdevingué país independent i sobirà, co-principat més o menys feliç entre França i el Bisbat de la Seu d’Urgell, el país dels Pirineus. Probablement la clau del seu destí sobirà està en la llunyania del poder, un a París, l’altre a Roma, cosa que deixava als andorrans suficient llibertat per anar fent, lliures dels uns i dels altres, prenent suport, en moments concrets, ja sigui en els del Sud, ja sigui en els del Nord i regint-se ells mateixos com millor savien.

Un altre cas seria el de l’Aran, vall occitana i única vall pirinenca encarada al Nord que no pertany a França, puix que en moments històrics determinats els síndics de la Valh varen preferir vinclar-se als comtats aragonesos, catalans després i finalment a Espanya. Una curiosa placa a la façana de l’Ajuntament de Vielha recorda que fou Alfons XIII, l’any 1924, el primer monarca espanyol que visità aquestes molt verdes i dolces terres i a qui els aranesos varen demanar un túnel per comunicar-se amb la resta de la Península, car eren poblacions aïllades la major part de l’any. I és aquest aïllament, que només fou foradat del tot l’any 1948, el que preservà les institucions locals,  una varietat dialectal de l’occità (l’aranés) i una consciència de pertinència a un món ben definit: el de la Valh.

Un tercer cas podria ser la Cerdanya, que recentment ha vist rebutjada al Parlament de Catalunya la seva reivindicació d’ésser reconeguda com a territori amb característiques pròpies i diferenciades que el farien mereixedor d’un tracte especial similar al que gaudeix l’Aran dins de Catalunya, és a dir: una autonomia dins de l’autonomia. Però sembla que no hi han prou arguments, o bé que no hi ha prou distància entre Puigcerdà i Barcelona. O que aquestes pretensions arriben massa tard (o massa d’hora, qui sap).

Així doncs podríem deduir d’aquests exemples que és la llunyania del poder la que permet l’autonomia. L’aïllament, el retard en el desenvolupament contribueixen al desinterés del poder, que cedeix la sobirania (així passà a Andorra: els comtes d’Urgell, interessats en la expansió vers el sud i contra els mors, varen desentendre-s de la vessant Nord del seu comtat, la “cediren” al poder eclesiàstic).

Així doncs, i tornant al cas de Catalunya dins d’Espanya, proposo que mirem el conflicte que s’està coent com un problema de distancia entre Madrid i Barcelona. Madrid pensa que Barcelona està ja massa lluny; i Barcelona pensa que està encara massa a prop del poder central. Aquesta és la tensió que ja no només és política, sinó pública a més de publicada, de quiosc i de carrer alhora.

Aquesta divergència pot resoldre-s d’una sola manera: fent saltar la distància que ennuega i complica el problema. I com que Madrid no vol deixar anar la corda, i com que Catalunya no té prou, i tira i tira de la corda… deixem que es trenqui. ¿No deia quelcom de semblant una cançó cèlebre d’en Llach?

Estiguem preparats per donar una resposta unida (de la mateixa manera que ho ha fet la premsa del país) si mai l’Estatut no és del gust de Madrid. I preparem-nos per assumir les conseqüencies de tot allò que, a partir d’ara, pugui passar. Els vint-i-cinc diputats del PSC a Madrid s’han de guanyar el sou i estar a l’alçada d’allò que el seu poble demana; o estar disposats a plegar quan tinguin lloc les properes eleccions generals.

I ara passem a coses practiques: per començar: com li direm al sometent de Balaguer? Sometent “Rei Jaume”? Sometent “Gaspar de Portolà”?

I au! Continuem somniant! Mentrestant, a Madrid, els Magistrats del Constitucional s’ho pensen… i Catalunya vota el tretze de desembre… Mmmmh…

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s