De faisans i pardals porto el cap ple

He vist la silueta de l’ocell de lluny, mentre el cotxe s’apropava a la corba, reduint marxa, traçant suaument la línia de gir. La silueta destacava clara contra un fons de bardisses o esbarzers foscos. He tingut temps de veure’n els detalls. S’estava dalt del talús, mirant els cotxes passar. Clarament he distingit el cap fí, el cos ple, gallinaci, la cua afiladíssima, el plomatge amarronat, brut, confús. Era una femella de faisà (Phasianus colchicus) –el mascle té el cap encaputxat de verd, amb collaret blanc i ulleres rojes (no fa gaire vaig espantar-ne un a la riera de Vallbona, entre SAV i Llinars: era el cap-vespre, i saltà el faisà de dins d’un canyissar, flop-flop-flop, i desaparegué deixant-me bocabadat).

M’agrada estar atent als animals que hom pot trobar. Aquests dies passats, caminant per les pistes de l’Aran, pujant cap al Montardo, sota la lleu nevada i patint les mossegades del vent, gaudint del silenci cruixent de les passes que s’obrien camí sobre la neu, una guineu saltà en sentir-nos: s’estava arraulida contra la paret d’una borda mig caiguda, i segurament feia estona que ens guaitava. En un moment donat començà a córrer (potser perquè varem parlar, potser perquè ens varem apropar massa, envaint el seu cercle de seguretat, engegant el seu instint de fugida). Excitat, vaig veure el cos lleuger saltar sobre la neu, fent flamejar la cua molsuda que seguia sense alè el morro punxegut de la bèstia que cercava espai per fugir de nosaltres, fugissera cursa, ànsia de desaparèixer. Sobre la neu, el cos fosc corria saltironejant. Jo també vaig córrer-li al darrere; en va.

A vegades m’assec a les places de les nostres ciutats viles i simplement miro els pardals. L’ocell més comú del nostre país, el pardal comú (Passer domesticus), té moltes varietats (P. Montanus, P. Hispanoliensis, Petronia Petronia, Prunella Modularis… ) i pot ser confós amb alguns alàudids, amb sits, amb els repicatalons, les femelles d’algunes cotxes (cua-roja, fumada…)…

Qui s’avorreix, és per que vol, car amb un llibre il·lustrat és fàcil passar una bona hora tractant d’aclarir les taxonomies dels ocells que ens envolten, sense haver d’anar lluny cercant galls-fers als cingles nevats de l’Aran, o faisans als talusos de les carreteres.

L’emoció que provoca una guineu corrent per la neu, àdhuc un ós, com m’han dit que s’ha vist recentment pels voltants de Montgarri (poble abandonat entre el Pallars i l’Aran), no té rés a veure amb això dels ocells, és clar: no es pot comparar l’excitació cinegètica amb la parsimònia un punt britànica del bird-watching. Però és que no sempre podem voltar dalt dels cims, enmig dels boscos, parats a les vores del rierols… guaitant la meravella. I és bó, també, descobrir la riquesa i meravella dels pardalets que picotegen als sorrals dels nens que hom pot trobar a les nostres places.

No recordo quin autor de la Patrística ja ressenyava que la meravella es troba arreu, es troba a les coses grans i també a les petites coses. Només cal parar atenció.
 

Passer Domesticus
Passer Montanus
 
Petronia Petronia
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s