L’eixida (conte)

El sol llueix contra l’estucat de la paret. És una taca groga, més o menys oblonga, que al llarg del dia s’estira obliquament, a mesura que el sol travessa el pati obert on deso la bicicleta quan no la faig servir, i on tinc la rentadora, amb un cistell d’aquells de plàstic de coloraines amb roba bruta que, avui, no posaré a rentar. És l’eixida de casa meva. També hi tinc una dotzena de testos (alguns de plàstic, que vaig comprar al bazar del xinesos, i d’altres de fang, heretats o trobats ja no me’n recordo on). Als testos faig créixer alzinetes que un dia, quan ja pugin cinc pams, portaré terra endins i repoblaré amb elles el meu secà. Mentrestant, les guardo amb mi durant dos o tres anyades, i les vaig regant. Avui, me les miro estendre llurs fulles cap al cel.

He sentit tronar a mig matí. Però no ha estat res. La nuvolada que esperava ha passat de llarg. Ara llueix el sol amb força, i havent fet tot el que podia fer, m’estic aquí, assegut davant de l’eixida, mirant-me-la. Pel matí he endreçat la casa, he recollit la roba del estenedor, l’he desada als calaixos i en acabar he passat l’escombra pel pis de dalt i he pensat d’anar a buscar un burofax a la oficina de Correus. Tornant, m’he mirat les tres persones que eren a la terrassa del cafè de la cantonada fent un vermut, o potser un caferet per tancar el matí, i he sentit, dins meu, que les mirava amb enveja. He seguit, cap cot, llegint el burofax i he tornat a casa per fer-me el dinar. Unes restes de pollastre i una poma; aigua avall per fer-ho colar. Després m’he ajagut una estona al sofà. Una estoneta curta: aclucar els ulls, relaxar les cames, albirar de lluny la son… i ja n’he tingut prou. No és pas descans el que em fa falta: fa dies que no faig res. M’he aixecat, m’he rentat les dents i m’he mirat el saló de casa. He sentit gent al carrer, potser mainada cap a l’escola, eren tres quarts i deu de tres. Després el carrer ha tornat al seu silenci habitual, i jo m’he assegut en una cadira de vímet a mirar l’eixida, a veure créixer les meves alzinetes.

L’eixida fa dos metres d’ample, de fondo tindrà sis metres, amb un cobertet, i està tancada per tres parets blanques on el sol dibuixa taques groguenques que s’allargassen amb les hores. Com que el terra era una mica irregular, se’m va ocórrer posar-hi les llates d’un somier vell que havia de llençar. I em fa gràcia veure el joc línies paral·leles que s’estenen per l’eixida aconseguint, al menys visualment, eixamplar-ne l’estretor. A ambdós costats hi han caixes de fusta de les que et regalen els proveïdors per Nadal amb sis botelles de Rioja. En una d’elles encara s’hi llegeix en un lateral “Ramón Bilbao – Haro, Rioja Alta”, amb lletres descolorides, sobre la fusta bufada per la intempèrie.

Ara penso que no m’arribaran més caixes d’aquestes. Farem un magre Nadal, enguany. M’aixeco de la cadira, torno a la cuina, obro l’aixeta, omplo un got d’aigua, el buido a pleret. I torno a seure davant de l’eixida i me la miro. A la mà encara em penja el burofax d’avui, no sé què fer-ne. Me’l miro, el llegeixo, el torno a llegir i se’m queda a la mà, sense que aconsegueixi fer-me una idea del que aquest paper implica.

A les cinc, el carrer s’anima un altre cop. Sento la fressa de la gent afora, les botigues obren, sento el dringar d’una campaneta cada vegada que algú entra al forn de pa. A la meva eixida el sol ha reduït la seva presència a una franja ampla d’un pam que voreja per dalt la paret de la dreta; aviat ja no hi serà, i podré dir que ja és el capvespre, al menys a casa meva, en aquesta tardor tant diferent a les anteriors. Llavors podré regar les meves plantetes. Procuro no regar mai si el sol cau de ple, seguint el consell d’un amic que era jardiner a la brigada municipal.

Avui ningú no m’ha trucat. Me n’adono quan, al final de la tarda, veig el telèfon apagat i l’encenc: cap missatge, cap trucada perduda. Res. Ningú. No sé què pensar. Potser m’hauria d’alegrar, després de tants anys exercint de comercial, establint amistats aquí i allà, rebent trucades i comandes (i queixes) a totes hores, diumenges inclosos; anys de bromes i acudits i tarifes que s’han d’actualitzar, com pots comprendre, els costos, la matèria prima…; de cop res; sobtadament, el silenci. S’ha acabat. “Em sap greu, però la direcció ha decidit prescindir de tu”. Això em varen dir. No m’han acomiadat; han prescindit de mi, i no sé què és pitjor.

Mai abans havia disposat de tant de temps per gaudir de l’eixida, hores senceres per estar quiet davant del pati de casa meva, de mirar-lo, de veure-hi el sol dibuixant llums a les parets, temps inacabable per veure pujar les alzinetes que un dia vaig decidir plantar sense pensar-hi, per que sí, per que em feia gràcia, per que, em vaig dir, un dia compraré un bosc per perdre-m’hi i les plantaré per afegir arbres al meu rodal de bosc. Eren temps passats, quan pensava, i tothom amb jo, que ens podíem menjar el món, i dilapidar-lo. I ara ja veus, aquí m’estic, enclaustrat, esperant que siguin tres quarts de nou i arribi l’hora de fer-me el sopar. Esperant que algú em truqui per dir-me que s’ha acabat el temps d’estar perdut en aquest espai estret amb un bosc en potència que no va enlloc, sense futur; algú que em digui que la crisi s’ha acabat.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s