De la “desafecció”

Pinya castellera

Surge una y otra vez, en los medios de comunicación, la locución desafección política para dar voz a un sentir que podemos constatar en nuestras calles: el hastío, el aburrimiento, el pasotismo y el desánimo que embargan a la ciudadanía cuando ésta se para a contemplar su estado y los muros de la patria. Este estado de ánimos se acompaña también de cierto enfado de baja intensidad, de mucha decepción y, en algunos, de un renovado impulso a actuar.

El diccionario del Institut de Estudis Catalans, nuestra más alta autoridad en materia de léxico catalán, define desafecció como falta de afección, y si saltamos a la definición de afecció vemos que ésta quiere decir en catalán: “Modificació o alteració produïda en una cosa per una altra“. Obsérvese que ésto no es lo mismo que “mala voluntad”, según el sentido con que el DRAE define a palabra equivalente en castellano, desafección.

Ojo, pues, a estos falsos amigos léxicos entre dos lenguas emparentadas como son la castellana y la catalana. Cuando la ciudadanía catalana (o una parte de ella) se declara desafecta a España está señalando que un aprecio que existía antes está mudando hacia un desapego, no que exista “mala voluntad”. Es importante recalcar esta falta de mala voluntad.

Viene esta precisión en la estela de un comentario reciente a uno de mis últimos artículos. Este tocayo mío, a quien agradezco su lectura inteligente y su glosa, expresa que ya es cansino, desde su punto de vista, que, tantas veces como ha cedido España a las pretensiones de la periferia, tantas veces ha resultado ser un expediente insuficiente, básicamente porque a continuación surgían nuevas demandas y mayores deseos de autonomía.

¿Y no podríamos verlo todo desde otra perspectiva?

Si la Historia nos ha traído adonde estamos, no la discutiremos. ¿Pero dónde está escrito que  los catalanes tengamos que renunciar a protagonizarla? ¿Hemos de eludir nuestras responsabilidades para con ella? ¿Podemos, como ciudadanos que queremos lo mejor para nuestros intereses (y en este nuestros incluyo a España), dejar de pedir y negociar lo que revertirá en beneficio de todos?

Si un país une sus esfuerzos en una misma dirección, ¿qué no puede lograrse? Del mismo modo que un solo hombre no será capaz de levantar seis pisos en un castell, una sola persona que se sienta incómoda en el Estado de las Autonomías no podrá cambiar la Historia ni alterar los marcos institucionales en los que ésta se desarrolla. Pero uniendo manos, inteligencias y conocimientos, divulgando ideas, pregonando lo que hay y lo que no gusta (y lo que gusta también), sí se puede hacer.

Existe un cambio de feelings que, como un calabobos, se difunde por nuestras calles. Quizás, esperamos que aparezca un Churchill catalán, alguien que espolee el actual panorama político. Esto señala en su artículo Enric Vila:

Necessitem un Churchill que cregui en el país més que el país mateix, un Churchill amb una visió clara i profunda de la història i un estil bonic, que escombri tanta collonada i converteixi els catalans porucs en catalans valents. [Necesitamos un Churchill que crea en el país más que el mismo país, un Churchill con una visión clara y profunda de la historia y un bonito estilo, que barra tanta tontería y convierta a los catalanes miedosos en catalanes valientes.]

Ahora mismo tenemos lo que tenemos: un Montilla cuya catalanidad es más que dudosa, pero que sorprende interpretando al Sant Jordi; un Artur Mas de quien se sabe que no tuvo reparos en yacer con el dragón (y de regalo su eterno ministrable Crispín Durán); una turba de republicanos confusos cuyo catalanismo es galleguista (porque se ignora si quiere o no quiere estar en esta historia) y una brujuleante izquierda verdurosa que da miedo imaginando frente al fuego del dragón (después de lo visto en Horta).

A este elenco súmese el rutilante Laporta cuyas torpezas no siempre caben en el Camp Nou.

Con esta plantilla de ilustres al timón, ¿cómo no va a crecer la desafecció? Más aún: no descartemos que la desafecció se acreciente con desafección, esto es: con mala uva y peor voluntad. Porque aunque el país se caracterice por el amor al orden, sabemos que las tortillas exigen huevos rotos.

¿Y lamentamos romper las pelotas del resto de españoles con nuestras demandas? Cada vez menos. Es lo que tiene el desapego: con el tiempo nos dará igual qué piense o deje de pensar el resto de la península.

Anuncios

3 Respuestas a “De la “desafecció”

  1. No estic en condicions d’elaborar un text tan ben escrit i raonat com el teu “El problema…”; la meva és només una opinió intempestiva exposada de manera maldestra… Tal i com ho veig, ara fa uns anys es va insinuar a Espanya una tendència a expulsar el PP del centre polític. No sóc conspiranoic, i no crec que resultés del disseny intencionat d’algú en particular. Més aviat em sembla la continuació lògica de la segona legislatura de JMA, amb el seu sagnant i dolorós final. Justament per això aquesta tendència va cristal·litzar notòriament a Catalunya. I d’una manera alhora específica i capdavantera, com és propi del nostre fet a la vegada diferencial i motriu del país. Va ser el pacte del Tinell, i el projecte de nou Estatut. Es tractava, aquí, d’assolir també un objectiu propi: la destrucció de CiU. Allunyada del poder, superada en l’eix nacionalista per una puixant ERC, i privada de poder pactar altre cop amb un PP ja obertament anticatalà, CiU s’havia d’enfonsar sense remissió. Mentrestant, el PP es confinava en l’extremisme, o potser fins i tot es dissolia com en el seu dia la UCD… El cas és que els fets, tossudament, han anat desmentint aquest escenari, fins al punt que avui Tinell, ERC, Estatut i ZP, tot naufraga, mentre CiU i PP ja deuen estar repartint conselleries i ministeris. CiU ha travessat beduïnament el desert, i el PP ha demostrat ser capaç de seguir integrant, fins i tot sota forta pressió, l’ultradreta i l’integrisme en un partit que és opció de govern. La imatge paradigmàtica de tot plegat la trobem al TC: el bloc conservador s’ha mantingut unit i ferm, i ha estat el progressista el que, primer, ha virat a la dreta, i després s’ha esberlat. Deixo al gust del consumidor la valoració de què el protagonisme en aquest procés recaigui en el magistrat personalment escollit per ZP… Sí, el PP no ha dubtat a posar en perill fins i tot els fonaments de la nostra democràcia, i s’ha sortit amb la seva. Però no oblidem que juga a la defensiva. L’Estatut pretenia reformar la Constitució de forma encoberta, i ha fracassat perquè això no es pot assolir sense el PP ni contra el PP. La foto d’ahir, en Montilla amb en Rajoy i l’Alícia, s’ha de col·locar just després de la dels magistrats a la Maestranza. Comença una nova etapa, en la que PSC i CiU revelaran amb els seus actes si la volien de debò, la reforma. Perquè en cas de ser així, no veig altra opció que no sigui sociovergir (és que sociovergar és equívoc, i conlistar resulta certament cacofònic a més d’incomprensible). Potser no necessàriament en el govern, però sí en una proposta explícita i conjunta de reforma constitucional. És a dir, ben mirat, sociovergir de manera molt més profunda i durable del que es faria només per formar un govern. Sociovergir… i tenir paciència, és clar.

  2. Toni Castells

    A mi també em sembla que l’exèrcit no és cap solució i que les guerres, com es fan avui, demostren que tenir-lo és només una despesa per als països petits. A més, els meus llaços afectius i familiars amb Costa Rica em recorden que el país més estable. democràtic i equitatiu d’Amèrica Llatina tampoc no té exèrcit.

    L’argument que podria entendre a favor de tenir un exèrcit és el de poder fer aliances militars, que em sembla que és la manera viable que tenen els petits de de protegir-se dels grans. Costa Rica no té exèrcit, no té aliances militars, però té bones relacions amb Estats Units, possiblement sacrificant sobirania a canvi de saber-se protegida per la gran potència.

    Volem sacrificar sobirania a canvi de ser un protectorat d’alguna potència? De quina? D’Espanya (que seria la més probable invasora en un potencial conflicte armat)? França (que ens podria defensar d’Espanya… o pactar amb ella a canvi de la part de la Cerdanya que encara no li pertany, de l’Empordà o del Ripollès)? Alemanya (que ens queda més lluny i sembla més inofensiva)? Estats Units?

    L’altra opció és fer aliances militars, però per això cal exèrcit. La defensa a Europa, avui en dia, depèn de l’OTAN. Es pot ser membre de l’OTAN sense tenir exèrcit?

    Comparteixo totalment l’opció de no tenir exèrcit i aquesta part de la futura Constitució Catalana no m’agrada. No sóc expert en defensa, i el nostre país no en té gaire, d’experts en defensa, però és un tema que cal afrontar i debatre sense tabús, malgrat l’alèrgia que a la majoria de catalans ens provoquen els exèrcits.

    Estic d’acord que cal trobar una via diferent.

  3. Toni Castells

    M’he equivocat! Aquest comentari era sobre el post de l’exèrcit, no sobre la desafecció!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s