No sabía bien qué quería decir el verbo to procrastinate que alguna vez he leído en la prensa americana. Santa Wikipedia del Perpetuo Auxilio (ora pro nobis) me saca de la ignorancia. Es, al parecer, un ejercicio no solo propio de políticos, sino que lo practico yo a menudo. Eso explica mi ausencia en este vertedero de miedos libres. He descubierto que tengo prisa por hacer otras cosas que considero más importantes (algunas de las cuales ya me rinden dinero a sesenta días vista, otras en las cuales confío serán fructuosas), y así la urgencia me deja poco tiempo para asomarme a esta ventana.
Por ello optaré por breves apuntes. Como este sobre el procrastinar, o postergar sin razón las cosas y ocupaciones importantes.
O este otro.
En la pantalla del PC una rubia teñida monta sobre un jayán africano de inverosímil dotación equina: desmelenada, desbocada y relinchando desaforadamente (aunque la discreción que se supone a esta atalaya donde me refugio me impide disfrutar del audio, para no molestar al vecindario), la moza simula que disfruta en sesión continua. Oigo impactos mullidos en el jardín. Me asomo al balcón. Dos jóvenes en calzón y con guantes de boxeo se entrenan sobre el césped. Uno viste guantes rojos y calzón oscuro, el otro los lleva azules y el calzón es gris. Se mueven (diríase que bailan), se ríen, se aporrean, boxean. Me estoy un rato viéndoles, desde la altura de mi piso, contra el verde del césped, los dos mozos arreándose, esquivando, lanzando puñadas. Una chica sentada en uno de los bancos les mira. Al cabo de un rato se recogen, se desprenden de los guantes, que tiran cabe el banco, y con la chica entran en el agua azul. Nadan los tres, hablan. Yo vuelvo a entrar. El negro la está montando ahora. El medical shot muestra solamente el pubis de ella (depilado, sonrosado, abierto como una herida) y el émbolo de carne (negra, recia, henchida) que la perfora. Movimiento de vaivén, poco más. Llevo días tratando de descubrir el misterio que se esconde en los planos cortos del cine porno. La mirada pornográfica y la ineluctable modalidad de lo visible (Ulysses, de Joyce). Es parte de mi laberinto.
MiedosLibres 
Caram! Jo també pateixo de procastinitis, però molt, molt! L’únic és que jo en deia «immaduresa» en comptes de procastinitis… M’agrada més com ho dius tu: sona més indefugible, més atàvic, més excusable… i menys immadur. Mira, ahir mateix: tenia un parell d’hores per fer un treball i enviar-lo per correu. És a dir, era urgent. I em vaig posar a netejar els vidres de les finestres, que feia mesos que demanaven a crits una mica d’atenció… Total, el professor ja m’ha enviat un correu reclamant el treball — un treball que, per cert, encara està per fer…
Té remei, la procastinitis?…
És questió de prendre consciència. Quan te n’adones, ja no pots ingorar-ho, ni defugir d’estudi, i te’n fas responsable (que és una manera de madurar –o no). O bé caus en la culpa per no fer les coses. O acceptes que ets així, que fas aixó en comptes d’alló altre.
I en qualsevol cas, però, estarà bé.
Coll..! Aneu forts, parella!
Per un de ciències com jo, francament em perdo. Frases com «la ineluctable modalidad de lo visible» a aquestes hores és massa.
Dec ser un procanistador…
caray… querer y no hacer…
No és voler i no fer, és haber de fer i ni fer ni voler fer.
Fins hi tot al Paliolític ja n´hi havia de procrastians, aquells que en comptes de anar a caçar es disposaven a pintar les coves; com els devien veure a aquests pintors els altres els caçadors?.
Unaltra questió – de qui menjaven els pintors de les coves d’Altamira. De la benebolencia dels altres caçadors?
Aquesta és una questió que sempre me he plantejat. Algú pot explicar-me de que menjaven els pintors de les coves d’Altamira si no sortien a caçar?
Tu David autoanomenat procrastiá pots dir-me a qui li prens la caça per alimentar-te si no produeixes?.
Pilar
Fixa’t que sí que produeixo! L’únic és que vaig a l’inrevés de tota lògica: quan em diuen de fer una ressenya, em poso a netejar els vidres. Quan l’urgent sigui netejar els vidres, em posaré a planxar. El que faci falta per tal d’invertir les prioritats. 🙂
I que en treus de postergar o be invertir l’ordre de les tasques a fer si finalment acabes fert-les?
Si és pel teu esprit de revel, que com veig tens, estas ben domesticat, tan sols et quedes amb la pataleta d’invertir l’ordre de les feines.
Què en trec?? Doncs, molts nervis, ansietat, estrès… No ho faig empès pel meu «esperit rebel», sinó que és una resposta automàtica. Davant d’una cosa que em produeix ansietat (perquè penso que no la sabré fer, perquè em fa mandra, perquè se’m fa una muntanya…), automàticament busco distraccions. O bé ataco la nevera o bé em poso a fer coses que no són les que tocarien en aquell moment. En qualsevol cas és una reacció que no m’aporta res de bo perquè visc amb l’angoixa de veure que el temps passa i que allò segueix sense estar fet, sense comptar que de tant en tant quedo malament davant de gent que espera una altra actitud de part meva. És un defecte que reconec i l’he de treballar. Per això, quan li vaig contestar a en Pedro, vaig dir que de «postergar» jo en deia «actuar de forma immadura». En el meu cas, almenys, ho és…
Investigant una mica més el tema trobo aquest article http://es.wikipedia.org/wiki/Procrastinaci%C3%B3n i fixeu-vos: com a bibliografia citen a en Bauman, de la qual cosa dedueixo que és cosa de la modernitat aquest mal costum de deixar-ho tot per més endavant.
L’article ho diu tot!! Me’l guardo, gràcies!
Per cert, porto la tarda procastinant… Buff!… Així no es pot viure…
Pingback: Una teoria sobre la desafecció política « calaix de/sastre